Un museu imaginari? Una col·lecció migrant.
Les peces que conformen les col·leccions dels museus tenen vida pròpia. En el cas dels objectes del fons del Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a més de vida, tenen memòria, guarden els records associats al gest migratori. I hem volgut despertar els objectes tancats a les vitrines i a les caixes amb un somni inquiet, i donar-los veu perquè expliquin la seva història.
La col·lecció del MhiC es representa mitjançant La memòria dels objectes silenciats que aspira a ser un petit catàleg amb un gran significat. Aquest producte s’ha inspirat en André Malraux i la seva idea de convidar a la creació d’un museu subjectiu on cada visitant pugui fer la seva pròpia col·lecció amb obres de diverses èpoques, tècniques i elements estètics sense més ordre que la pròpia experiència individual del visitant.
Una caixa forrada de blau categoria: el lloc d’origen
Dimensions: 16 x 8 x 5 cm
Datació: segona meitat del s. XX
Color: varis
Material / Tècnica: cartó
Descripció: Caixa de cartó amb fotografies.
Testimoni :
“Me traje todo lo que por alguna razón decidí conservar. Pasé se- manas seleccionando y desprendiéndome de cosas. Entre esa se- lección, traje conmigo una pequeña caja forrada de azul. Con foto- grafías y diapositivas del álbum familiar.
Fotografías que más tarde utilizaría, poco a poco, para desarrollar mi obra artística y, para ganarme la vida. Fotografías con las que he hecho de alguna manera un proceso de elaboración de mi duelo migratorio y que han acompañando la construcción de mi nueva vida. Fotografías que contienen lo que más duele haber dejado del otro lado: principalmente mi madre y mi paisaje. Al emigrar con 24 años supongo que la distancia marca muy de repente ese pa- quete de vida joven que dejas atrás y todo lo que te ha rodeado en etapas tan significativas como la infancia y la adolescencia. Tal vez fue todo eso lo había intentado meter en la cajita azul y por eso fue tan prolífica.
Para mis trabajos artísticos como alumna en la Escuela Massana utilizaba las fotografías de aquella caja azul como punto de parti- da. Las reproducía, las fotocopiaba, las rayaba, y pronto empecé a estamparlas en telas con las que cosía faldas, camisetas y vestidos que vendía en tiendas y mercadillos. Fotos de mi familia, de mis paisajes, de mi ciudad, de mi infancia empezaban a estar en todas las prendas de vestir que diseñaba.
No me consideraba inmigrante. Pero creo que inconscientemente tenía un gran conflicto de identidad. Buscaba en los apellidos de mi árbol genealógico. Italiana, criolla, española, francesa, vasca, gallega, holandesa, navarra, catalana. Pero evidentemente no era europea. Ni siquiera tenía pasaporte de la Unión. Entonces qué era? Era el olor de mi madre, mi paisaje pampeano, mis playas frías y vírgenes, era las manos de mi abuela acariciándome, mis tías abuelas, era mis hermanas pobres, mis primas lejanas, mis amigas bellas. Era mi padre trabajando como animal, mi abuelo intelectual, educador, pianista. Era mis tíos guerrilleros, mis tías desaparecidas,
mis primos muertos. Era mi familia culta, pobre, ingenua, noble, luchadora, ilusa, terca, violenta, política, humana. Europea?
Era todo lo que había dejado, pero era todo lo que me encontraba. Poco a poco me fui reconociendo, me fui entendiendo, me fui sin- tiendo parte, recomponiendo. Integrando?
La fotografía de mi madre y mi abuela fue la más reproducida en mis pinturas y creaciones textiles. Posiblemente buscaba una identidad en aquellas fotografías que miraba y reproducía decons- truyendo esos paisajes, sonidos, personas y aromas. Quizás, intentando evitar que desaparezcan en los nuevos y tam- bién hermosos paisajes, sonidos, personas y aromas del nuevo continente.
El 4 de julio de 2013 nació mi hijo Pedro. Entonces empecé a sos- pechar que había sido inmigrante y a ordenar estos trabajos y a reconocerlos como obra migratoria.
Ahora. Mirando para atrás una vez más, me miro limpiando casas, recogiendo los cristales de la basura, pintando, cosiendo, estam- pando; me observo a mi misma en aquel primer día de facultad, en el primer día libre para ir a la biblioteca, en las colas de extranjería, etc… Y, a pesar que no puedo negar que lo he vivido con cierta an- gustia e incertidumbre, me recuerdo feliz, ilusionada, agradecida y embelesada por esta tierra que también me ha visto crecer, apren- der, derrumbarme y levantarme mil veces y que, fins i tot, me ha dado el regalo más precioso que jamás hubiera podido imaginar: mi hijo Pedro.
Ahora, sólo me queda pendiente una cosa: agradecer.” Clara.
Un perfum categoria: el lloc d’origen
Dimensions: 6 x 2.5 x 2 cm
Datació: segona meitat del s. XX
Color: vermell, lila
Material / Tècnica: recipient de cristal i caixa de cartó
Descripció: Perfum embotellat i reservat
Testimoni :
“Vaig marxar molt jove de Manila. Tenia 17 anys i la meva família em va enviar a estudiar, junt amb el meu germà a Regne Unit a casa d’uns familiars.
Volia ser infermera i la proposta del viatge
i anar a viure a Londres em va semblar molt estimulant, però quan s’aproximava
el moment de la marxa cada cop era més conscient que aquell viatge canviaria
la meva vida.
Els primers mesos lluny de casa el que més vaig trobar a faltar van ser les olors,
la flaire de la meva ciutat,
el perfum de liles de la mare que omplia
la casa i impregnava la seva roba…
En tornar unes vacances li vaig demanar que em preparés una ampolla petita amb el seu perfum.
Mai vaig tornar a viure a Filipines,
en acabar els estudis vaig conèixer
al meu marit, em vaig casar i vaig venir
a viure a Girona.
Ja fa més de 30 anys…
Però amagat en una caixa encara conservo el perfum de liles. És el meu origen,
la meva infantesa, casa meva, la meva mare… aquest perfum és capaç de despertar en mi l’alegria de quan era jove
i la tristor de la llunyania tot d’una.”
Claus categoria: el lloc d’origen
Dimensions: 5 x 2.5 x 1 cm
Datació: primera meitat del s. XX
Color: metàl·lic
Material / Tècnica: ferro i àcer
Descripció: Conjunt de tres claus amb clauer.
Testimoni :
“Guardo les claus de la casa on vivia a Tilbisi. Vaig arribar a Barcelona l’any 1991 en plena guerraa Geòrgia. Fugia de la guerra i de la barbàrie. Tenia 23 anys i en feia dos que havia marxat del meu poble a la capital per estudiar. A tilbissi compartia pis amb dos estudiants més. Jo vaig ser l’últim a deixar la ciutat. Quan ells vn fugir em van anar deixant les claus de la casa. Sé que no hi tornaré més, era un pis de llogat i per tant no era meu i ni hi puc tornar. Però en guardo les claus. M’acompanyen i em recorden un altre espai del qual jo formava part. La meca última identitat al meu país d’origen. I una altra persona que era jo.”
Maleta categoria: el viatge
Dimensions: 65 x 36 x 13 cm
Datació: 1950 – 1959
Color: blau – gris
Material / Tècnica: cartró
Descripció: Maleta de cartó blau, amb les cantoneres grises. Tancaments i agafadors metàl·lics i envoltada d’una corda de cànem.
Testimoni: El dia de la inauguració del museu, la maleta ha sigut trobada a la porta de l’equipament sense cap comunicació de l’antic propietari i els seus motius. S’ha considerat un acte d’agraïment i col·laboració amb el MHIC. Aquella nit algú va saltar la barana del jardí del museu i va disposar a la porta una maleta negre i desballestada… sense història, però amb totes les històries del mon a dins.
Fotografies familiars categoria: l’arribada
Dimensions: 5 x 4 cm
Datació: segona meitat s. XX
Color: blanc i negre
Material / Tècnica: fotografies analògiques
Descripció: Fotografies familiars amb pares i nens, a la Plaça Catalunya.
Testimoni: “Un domingo por la mañana no retratamos con la familia en la plaza Catalunya, para enviar la foto al pueblo y que nos vieran endomingaos con nuestros trajes buenos y al fondo la ciudad… la gran ciudad. Como los hombres y las mujeres que salían en las películas. Todos los días no eran así, había que trabajar y la época era dura porque había que enviar dinero a la familia e ir pensando también en ahorrar para crear la tuya propia. Pero algunos días, cuando era fiesta, salíamos a conocer Barcelona, al parque de la Ciutadela, a Montjuïc o a la catedral. En esta foto estoy con mi hermana, mi cuñado, mi sobrino y otra familia de paisanos. Aquí aún no sabía que Barcelona iba a ser la ciudad donde viviría de forma permanente y donde me acabaría instalando con mi familia; mi hija pequeña ya nació aquí y aquí las hemos criado a las tres.”
Guants categoria: el treball
Dimensions: 45 x 9 x 2 cm
Datació: primer quart s. XXI
Color: negre
Material / Tècnica: nitril
Descripció: Parell de guants negres de goma, d’un sol ús, que s’utilitzen per a evitar el contacte de la pell amb agents químics tòxics. Guants de neteja.
Testimoni: ” Yo soy Salah M. Este es mi objeto de trabajo. Yo todo el dia llevo guantes de goma. Yo llegué en el año 2015 a Girona desde Marruecos. Al principio es muy difícil para mi encontrar trabajo porque no hablo el idioma y estoy en situación de ilegalidad. Y también encontrar dónde vivir me ha costado. Per poco a poco la situación se va arreglando. Ahora ya tengo contrato en un restaurante, muchas horas, pero yo contento porque tengo papeles. Limpio platos y cacharros, hay cacharros muy grandes que pesan y son difíciles de limpiar, pero también ahora puedo hacer otras cosas, ordeno las estanterías y ayudo cuando llegan las mercancías. Girona es muy bonita y cuando reúna un poco más de dinero puedo buscar una casa para mí, pero no quiero cambiar de trabajo porque me gusta mucho mi jefe y todos los del restaurante son buenas personas y no son racistas conmigo.”
Plat categoria: el territori
Dimensions: 9 x 3 cm
Datació: segona meitat s. XX
Color: blanc, decoracions vermell i blau
Material / Tècnica: ceràmica
Descripció: Plat de ceràmica (?) trencat, amb un furat al mig probablement pel seu ús durant les cassolades.
Testimoni: ” Encontré este plato entre la hojarasca en una calle del barrio del Besòs. Corría el mes de octubre de 1991. La intifada del Besòs -así llamamos los periodistas a aquellas protestas vecinales- había terminado el día antes después de una semana de enfrentamiento entre los vecino y los Mossos d’Esquadra. La Generalitat capitulí y renunció a sus planes. Recorrí las calles del barrio casi de madrugada. El plato está tal y como lo encontré, agujereado. Algún vecino debió utilizarlo durante aquellas caceroladas masivas y luego, aparentemente inservible, lo tiró en la calle. Me ha acompañado desde entonces, guardado en las sucesivas cajas de mis mudanzas. ….. He de aclarar que ni tan siquiera estoy seguro de que la intifada fuese una causa justa. Pero desde el principio me propuse no olvidar la firmeza con la que aquella gente defendió su barrio. El plato describe la furia de los golpes que lo deformaron. La energia humana.”